Històries de l’illa sense costes

          La fusta xoca amb fusta, i el lleuger rebot és reprimit amb força desmesurada, tancant l’única via de comunicació amb l’exterior. Metall enganxat amb metall, soroll sec de plàstic contra ceràmica. Llum zenital, les ombres esclafades contra el terra. Teixit, cuir, pell, líquid, alé. Primer colp. La fusta es queixa, però es manté ferma. Segon colp. El metall grinyola llastimosament. Tercer, quart, cinqué. El llenguatge dels colps és interpretat amb una cadència que comença brutal, continua hipnòtica i acaba desesperada. Un crit ofegat. Un gemec entre dents. 

          La porta s’obri i tots dos ixen del vàter.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.

De sobte, no sabia on es trobava, ni per què estava allí, ni com havia arribat. Ni tan sols sabia quin era el seu nom, ni tan sols sabia qui era. L’únic que podia fer era contemplar aquell vell tricicle de joguet, afonant-se lentament en una gran bassa d’aigua fosca, farcida de plantes que no coneixia. El tricicle va anar desapareixent a poc a poc, primer les rodes posteriors, després la davantera, finalment el manillar, amb les fundes de goma roja descolorida resistint-se en silenci, amb resignació, en va. Què era això? Com…? Qui…?

Va sentir una veu desconeguda parlant darrere d’ella. No es va girar, però va fer cas al que li suggerien les paraules i va mirar a l’esquerra, més enllà d’on l’aigua acabava d’engolir el tricicle. Allà hi va veure un cotxe estrambòtic, una espècie de prototip futurista de jeep, roig i groc. Amb grans rodes negres, tubs de metall brillants i seients de cuir marró. El vehicle surava inclinat, amb les rodes anteriors per sobre la superfície de l’aigua i les posteriors quasi totalment submergides. De nou va quedar captivada per la visió incomprensible de la bassa, del cotxe, de la quietud del líquid fosc, de l’entorn desconegut, de…

La veu va irrompre de nou, ara amb més força, en el silenci dens que l’envoltava. No va entendre què li deia però, instintivament, es va girar. Va veure tres persones joves, dos xics i una xica, als quals no creia conéixer de res. Tots tres la fitaven, amb expressió curiosa però sense hostilitat. Es va adonar que els quatre estaven dins d’una habitació ben il·luminada, amb parets grises i mobiliari vell. El silenci que emanava la bassa es va traslladar a l’interior de la cambra, un silenci encara més impressionant a causa de les tres figures que l’observaven, cadascuna amb el gest propi de qui està a punt de dir alguna cosa. L’escena li semblava un manuscrit perdut escrit en una llengua desapareguda feia molt de temps. No sentia, però, gens de por.

Un soroll sec, que provenia de dalt del seu cap, li va cridar l’atenció. Va pujar la vista, flexionant completament el coll. L’habitació no tenia sostre, la nit queia sobre la seua cara. Va sentir com la humitat li penetrava pels porus de la pell, com la frescor li amarava el cap, baixava pel coll i s’estenia per tronc i extremitats omplint-la de vitalitat. De nou eixa veu, davant seu, preguntant-li el nom.

Enfront només hi havia una persona, un xic, un dels dos que havia vist abans. Estava a soles amb ell, al bell mig d’un camp obert verd refulgent. El sol deixava caure els seus rajos, des del més alt del cel, sobre tots dos. El xic es va anar aproximant cap a ella, amb l’expressió de curiositat d’adés transformant-se en somriure amable emmarcat de desig. Ella va sentir la sexualitat d’ell, travessant l’espai que encara els separava, transpirant i abraçant-la amb més i més força. Els ulls del xic van encaixar en els seus, uns ulls foscos amb un punt de llum al fons, un punt d’una brillantor que creia recordar però no podia identificar amb res que coneguera. Una llum groga, que vibrava i oscil·lava rítmicament…

H va despertar encara amb la bellesa al cor i la sang al sexe. De nou el mateix somni. Sempre començava en casa del seu avi, al poble, amb la seua actual parella i un antic amic de l’institut. Després, la bassa del parc temàtic que havia visitat l’estiu passat, amb aquells objectes absurds surant-hi. I allí, enmig d’eixos dos escenaris incompatibles però barrejats, trobava sempre aquella xica, aquella mirada. Sempre la trobava allí, sempre li preguntava el nom sense obtindre’n resposta, sempre acabaven fonent-se sota la llum del sol en uns prats bucòlics i impossibles.

Tanmateix, i per primera vegada després de cada despertar d’eixe somni, del somni, H no es va preguntar qui devia ser eixa xica, si seria algun rostre rescatat d’una pel·lícula de cinema oblidada o del full d’una revista utilitzat per embolicar un berenar. Per primera vegada, H va saber que només havia vist eixa xica en els seus somnis. Amb un lleu somriure mig maliciós mig il·lusionat, H va tancar els ulls, va introduir suaument la mà dreta dins dels pantalons del pijama i es va engrapar dolçament el penis.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.

Us he de confessar que mai no havia vist una cosa així. Mai, que jo recordara, és clar. Havia vist, no, havia observat molts somriures al llarg de la meua vida i, creieu-me, cap no es podia comparar a eixe. M’absorbia la mirada i, com si em vessara jo sencer per les conques dels ulls, tota la resta dels sentits queien dins d’eixe somriure, del seu somriure. Les amistats, les meues vull dir, m’explicaven coses d’ella, coses que jo teòricament havia passat per alt, i jo assentia amb interés; tota la informació, però, s’esvaïa en tornar a tindre davant el seu somriure. Una i altra vegada.

D’aquesta manera, en la prehistòria de la nostra història, quan el seu somriure només anava i venia, quan ella encara no era meua, vaig patir en carn pròpia el dolor d’una obsessió, la meua, no corresposta. Tanmateix, d’un extrem vaig passar a l’altre i, quan em va dir que sí, quan el seu somriure va passar a ser també meu, l’obsessió va esdevindre passió, amb la mateixa naturalitat que la bellesa es converteix en amor, i l’amor en felicitat.

I tot va anar d’allò més bé.

Un dia, una vesprada d’estiu, en arribar a casa, a la nostra casa, ella es va llevar un guant de pell negra. Va ser la pell, n’estic segur. Sempre m’ha agradat molt la pell negra. Jo ni m’havia apercebut que el portava posat, absort com estava, com sempre, en el seu somriure; però en veure la peça fosca i lluenta reposant inert sobre la taula, la vista em va conduir, instintivament, a la mà de la qual s’havia desenfundat. I aleshores me’n vaig adonar.

Ara ja s’ho lleva tot, les benes, els guants, el barret. Ho he assumit, amb la mateixa naturalitat que la bellesa es converteix en amor, i l’amor en felicitat. No m’importa gens ni miqueta que tota ella siga transparent mentrestant jo puga seguir vivint enlluernat pel seu somriure.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.