Històries de l’illa sense costes

     – Has vist quins ulls té? No em digues que no són els ulls més profunds, i verds, i perfectes, i temptadors i… i has vist quines mamelles? No havia vist res així mai, i estic segur que tu tampoc. No ho havíem vist ni tu ni jo, n’estic segur. Iep… Està mirant cap ací… ja no, ara està parlant amb eixos dos imbècils, perquè mira que tenen cara d’imbècils, pinta d’imbècils i somriure d’imbècils… Tinc una teoria, crec que alguna vegada te l’he explicada, i és que algú que tinga cara, pinta i somriure d’imbècil, algú que es comporte com un imbècil i que parle com un imbècil, i que siga interessant com un imbècil, doncs pots apostar-te el que siga que tingues a les butxaques que és un imbècil. D’acord, és possible que alguna vegada aquesta teoria no haja funcionat, però si t’apostes el que tens a les butxaques no pots perdre molt, tampoc. Ja, ja sé que no tens butxaques, millor m’ho poses, així encara perds menys, encara que ja et dic jo que no perdries res, perquè tots dos són uns imbècils de campionat, he vist més vegades gent com ells i no, no em cal parlar amb ells per saber que podria amassar tota una fortuna apostant sobre la imbecilitat de gent com eixos dos. Mira-la a ella, com gesticula, com està suspesa molt per damunt dels dos imbècils que bavegen al seu costat, com està suspesa infinitament per damunt de tots els imbècils que han bavejat i que mai bavejaran al seu costat. Sí, ja sé que algú podria dir que jo també bavege, però no és el mateix, perquè jo quan bavege sé que bavege, i ho porte amb dignitat, ja saps perfectament que jo em torque la bava abans d’acabar tacant-me el coll de la camiseta. La dignitat, la dignitat és l’únic que ens separa dels que creuen que amb un somriure i dues obvietats ben lligades ja està tot fet. És la diferència entre desitjar i arrossegar-se, entre perdre i ser derrotat. Així que no em vingues que tots som iguals, i que tots, fins i tot tu i jo, acabem sent i fent el mateix, que al final el nostre semen i la nostra merda són iguals que els dels altres. Tu ja saps que no és així, mira’t a tu, mira’m a mi i mira-la a ella, s’ha assegut, està bevent, segueix rodejada però mai podran assetjar-la. Tan lluny d’ella, tan propera alhora… Sí, ja sé que mai no la coneixeré, però ells tampoc i, a més, hauran perdut tot el temps que han passat al seu costat buscant el forat per on entrar, sense preocupar-se d’assaborir la substància de què està feta. Així que, et poses com et poses, no em canviaria per ells, a dir veritat si em canviaria per algú seria per ella, encara que no, perquè si em canviara per ella no podria sentir-la a prop i a lluny alhora. Així que deixem-ho com està, ella allà i nosaltres ací, ella dalt i nosaltres baix, ella protagonista i nosaltres extres sense paper. Preferisc un milió de vegades ser extra de la seua vida que protagonista de la meua… O que secundari de la dels altres. Ja saps, ja t’he contat alguna vegada que conec un tio que va ser extra en una pel·lícula de De Niro i… No, no estic comparant-la a ella amb De Niro, el que dic és que eixe tio que conec té una foto amb De Niro en sa casa i, en canvi, estic segur que els que protagonitzen telefilms d’eixos que volen fer plorar pel que conten, però que fan plorar pel que són, d’eixa gent segur que no tenen fotos ni a les cases de les seues mares. Bo, d’acord, a les cases de les seues mares potser sí, però para de comptar. Així que preferisc… Mira-la, has vist quins ulls…? -J va callar.

     Al poc, la pel·lícula va acabar i l’habitació va quedar a les fosques, tret de la llum provinent dels títols de crèdit en lenta desfilada. J es va girar, amb els ulls humitosos, i va mirar al seu gos, encara gitat a tocar d’ell. Les seues mirades es van creuar. Tots dos van romandre en silenci fins que la pantalla va esdevindre definitivament negra.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.

- Bon dia -va dir el més jove dels dos homes que m’acompanyaven en la saleta de color roig, decorada amb més gust que diners, el sofà de la qual tots tres compartíem.

- Bon dia -va respondre el més major.

- Bon dia -vaig repetir sense massa convicció, com correspon al que queda en l’últim lloc d’una ronda de salutacions de cortesia.

I després, silenci. Silenci aparentment innocu, però viciat de mirades dissimulades, distribuïdes per cadascú dels protagonistes entre els altres dos cohabitants del sofà.  Silenci, mirades i pensaments, pensaments xiulant-me d’un racó a l’altre del cervell, deixant al seu pas solcs de llum coenta i roja a l’interior del meu crani.

El primer dels dos companys de moble on reposàvem el cul que va saludar, el que quedava més lluny de mi, el més jove, devia tindre uns vint anys. Pantalons blancs de tela, camisa blanca de lli i sandàlies de pell. Ulls clars, mitja melena rossa i pírcing a la cella esquerra. Lleugerament bronzejat, perfectament depilat. Mirada perduda als diversos objectes de la saleta, perfil angulós però gens agressiu. Llavis fins i molt rojos, tendents a deixar una via de fugida a l’aire, respirat pausadament. Alt, prim, atlètic, cos cap arrere, mig estirat, i recolzat al braç esquerre del sofà. Atractiu, força atractiu.

L’altre home, l’home, perquè el més llunyà a mi era un xic, com jo, o com jo dic ser-ne, era més major, uns quaranta anys. Roba negra, pantalons desgastats a l’última moda, camisa amb coll mao, sabatilles esport. Elegant, informal. Ulls foscos, cabell negre, molt curt, entrades prominents. Nas gran, llavis molsuts i seriosos, cara emmarcada pels pòmuls vius i la barbeta ferma. Braços lleument pilosos, pell siena clar, anell de plata al dit menut de la mà dreta. Robust, d’aparença forta, les dues cames comprimint el terra que la resta només xafàvem, ulls fixos endavant. Atractiu, força atractiu.

I allà estàvem els tres, millor dit allà estava jo amb aquells dos, i aquells dos amb mi, perquè això ho sabíem els tres, encara que no haguérem creuat cap paraula en les nostres vides fins el triple ‘bon dia’ de feia uns instants. Units i desconeguts, reunits i separats per tantes barreres com combats mai disputats contra rivals sense rostre hi havia a les nostres ments. Allà estàvem els tres, un primer i dos segons, el príncep desconfiat i els dos barons recelosos mesurant el seu poder. La por al passat front a la força del record. Jo i ells dos. Ells dos i jo.

- Tu no els coneixies… de vista, vull dir… no? -em va dir ella, a la nit, a casa, estesos al nostre sofà després d’haver follat contra la taula del menjador.

- No, no els havia vist mai -vaig respondre amb sinceritat, tanta que per un instant vaig sentir un daltabaix a la panxa, com si em precipitara en una caiguda lliure d’un centímetre.

- També ha sigut casualitat, que tots tres coincidíreu a casa de la meua germana, però… -coneixia perfectament eixe to de veu, excessivament vellutat com per a no estar recobrint alguna aresta de tensió.

- Sí, sí, ja ho sé -la vaig interrompre -no té importància, – vaig  mentir -són casualitats de la vida, ha sigut curiós.

I després, silenci. Silenci aparentment innocu i pensaments. Pensaments xiulant-me d’un racó a l’altre del cervell, deixant al seu pas solcs de llum coenta i roja a l’interior del meu crani.

- Escolta, -vaig continuar, sense mirar-la a la cara- alguna vegada penses encara en algun d’ells dos…?

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.

          La fusta xoca amb fusta, i el lleuger rebot és reprimit amb força desmesurada, tancant l’única via de comunicació amb l’exterior. Metall enganxat amb metall, soroll sec de plàstic contra ceràmica. Llum zenital, les ombres esclafades contra el terra. Teixit, cuir, pell, líquid, alé. Primer colp. La fusta es queixa, però es manté ferma. Segon colp. El metall grinyola llastimosament. Tercer, quart, cinqué. El llenguatge dels colps és interpretat amb una cadència que comença brutal, continua hipnòtica i acaba desesperada. Un crit ofegat. Un gemec entre dents. 

          La porta s’obri i tots dos ixen del vàter.

Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.