Quan aquella vesprada de diumenge va despertar, amb la boca seca i una punxada al centre mateix del front que maldava per eixir-se’n del crani, S va trobar, a sobre la tauleta de nit de la seua habitació, una caixeta de cartró blanc que contenia un diminut xiquet despullat, aparentment recent nascut, d’uns quinze centímetres de llarg, dormint plàcidament en posició fetal.
La primera reacció, com no podia ser d’una altra manera en una situació així, va ser alçar-se del llit, dirigir-se al petit lavabo situat enfront mateix del dormitori, i vomitar a la pica. Després, com tampoc podia ser d’una altra manera, va beure aigua directament de l’aixeta durant dos o tres minuts, compartint espai amb els grums gelatinosos, la pudor d’alcohol i els cabells empastrats que li caïen pels costats de la cara. Una vegada mitjanament assaciada, es va asseure a la tassa del vàter i va amollar l’esfínter, deixant anar el que quasi no se sostenia dins del seu cos. Quan es va trobar buida per dalt i per baix, es va dirigir a la farmaciola que guardava a l’armari del bany, va extraure dos comprimits de paracetamol genèric, de 500 mg. cada un, i se’ls va empassar, amb un altre glop d’aigua de l’aixeta. Va ser en eixe moment quan va decidir ocupar-se de la caixa i del xiquet.
Primer de tot, no podia ser seu. Tot i que, mirant-lo amb deteniment, la forma de la seua boca pareixia recordar-li vagament la de la germana menuda, no podia ser seu. Era evident que no podia ser seu, ella no estava prenyada, millor encara, ella no havia parit. I sense parir, una no podia tindre un fill. El va observar, minúscul, descansant encara, alié al malestar que encara recorria el cos de la nova… propietària? Era seu? Encara que no l’haguera parit, l’havia trobat dins d’una caixeta, al costat del seu llit. Vivia a soles, havia de ser seu, de qui podia ser si no? I què faria amb… això? No s’havia plantejat mai tindre un fill i, si ho haguera fet, haguera sigut amb algú, pegant un bon polvo, o els que fera falta, i després amb l’epidural, perquè S, encara que sempre havia dit que no tindria fills, sabia que si els tenia seria sense patir, que això de passar-ho malament no era per a ella. Però no així, no trobant-lo dins d’una caixa de cartró en despertar d’una nit sense fi i d’un matí d’afters. I no així de menut, de microscòpic, com si fóra una cria d’Ewok sense pèl. Com podia ser que fóra tan menut…?
Mirant-lo, mirant-lo, el xiquet va despertar. Va obrir els ullets, es va girar cap a ella, i va badallar. Sí, la boca era com la de la germana menuda, era semblant a la de les dones de la família, inclosa ella, en efecte. Li semblava, en efecte. Li semblava com segurament s’assemblen els xiquets a les mares, encara que ella de mare només tenia que havia caigut morta de cansament, quan tot va baixar i el sol no deixava de pujar, just a tocar de la tauleta de nit on apareixeria la caixeta que la criatureta feia servir d’úter portàtil.
Els ulls. La miraven fixament, amb cansament, sense mostrar inquietud o ansietat, tranquils i tendres. Eixos ulls, eixos ulls, eixos ulls negres, rodons, profunds, serens, eixos ulls, eixos ulls igualets, clavats als ulls de L. L, un amic amb qui S havia compartit, anys enrere, una apassionada història d’excessos i una mediocre història sexual, un antic amic al qual feia més d’un any que no veia, concretament des de la nit que s’havia acomiadat d’ella i de molts més en una avorrida festa a casa d’ell. Just el cap de setmana abans que ell se n’anara a treballar i a viure a uns centenars de quilòmetres de la ciutat en què havia viscut sempre, buscant alguna cosa diferent, segons ell li va confessar a S i a tot aquell que va voler parar l’orella. L. A centenars de quilòmetres de distància, a milers d’anys llum en el record. I amb tot, la criatureta la mirava amb els mateixos ulls que la van atrapar una nit i la van avorrir molts matins.
No va ser capaç, en l’estat en què es trobava, de pensar molt més enllà del que li suggerien les parts encara funcionals del cervell. Així que va començar per les qüestions més bàsiques. Vinguera d’on vinguera, segur que hauria de menjar. Pensar en menjar, i més en la classe de menjar que podria ingerir una coseta tan menuda i molla, no li va caure molt bé a la buidor de l’aparell digestiu, el qual amenaçava de remenar-se de nou en qualsevol moment. Tot i això, va anar a la cuina i va escalfar llet. No tenia biberó, però va pensar en fer servir una cullereta de plàstic per anar donant-li aliment al xiquet. Realment, no li va semblar una gran idea, però aventurar-se a l’exterior per adquirir les ferramentes adients per a l’ocasió no entrava dins de les possibilitats que suraven, ingràvides, entre l’espai de les seues tremoloses neurones. Ho intentaria amb la cullera, a més, de moment, la coseta eixa encara no s’havia queixat de fam, no devia estar massa desesperada. Ben mirat, ella semblava estar en una situació més difícil, amb el paracetamol encara per fer-li efecte.
Quan va tornar al dormitori, el xiquet s’havia cagat. Dins de la caixeta hi havia un cagallonet que semblava de joguet, just darrere de les natgetes rosadetes de la bestiola, que tornava a dormir en posició fetal, com si després de despertar el que haguera vist l’haguera tranquil·litzat tant com per deixar anar la merda i tornar al repòs. No, definitivament no semblava que estiguera patint massa, la criatureta. De manera que S va deixar el got de llet ben lluny de la vista i del nas, i va tornar al llit. Més endavant pensaria què fer.
Dimarts següent, a mitja vesprada, S es trobava enfront del portal de casa de L. Havia demanat el dia lliure a la faena, i allà estava. No cal dir que L havia flipat, quan ella li havia explicat, per telèfon, la història del recent nascut diminut, de la caixeta de cartró, de les caquetes diminutes, dels ulls negres, rodons, profunds i serens que tant li recordaven a ell. Però va flipar més quan, un viatge rellamp d’S, un porter automàtic, un ascensor i un timbre després, el va tindre davant, quan va veure allò tan menudet, allà a dintre de la mateixa caixa en què ella l’havia trobat. I encara més quan va comprovar que sí, que els ulls eren tots els d’ell. Els d’ell, i els de l’avi patern, un home alt, fort i de bon caràcter que feia tres anys que havia mort però a qui L encara creia veure, als sopars familiars, explicant històries de la joventut com si hagueren passat el dia anterior. No cabia dubte, no hi havia possibilitat d’error, els ulls eren els d’ell. I sí, la boca era tota d’ella.
Van passar més de tres anys. S havia sabut, a través d’algunes esporàdiques converses telefòniques amb L, que la criatureta estava bé. Segons L, la caixeta encara li servia, perquè el xiquet no havia crescut ni un centímetre des que ella li l’havia portat aquella vesprada de dimarts. De fet, encara la feia servir habitualment, perquè el menudet semblava estar més a gust en eixa caixa que en qualsevol bressol, llitet o receptacle en què L l’havia posat mai. L li havia dit que el xiquet -N li havia posat de nom- estava bé, encara que fóra igual de diminut que al principi: menjava, cagava i dormia amb placidesa i mai no feia nosa. Se’l podia deixar a soles sense gaire problemes, sempre que respectaren els horaris de les menjades. Quatre al dia, llet tèbia i puré de fruites eren les seues preferides. Rotava amb força després de cada fartada i es fregava els ulls després de cada migdiada. No parlava, però es feia entendre amb eixos ulls negres, rodons, profunds i serens. L li havia comentat a S que s’havia casat, i que la dona tractava N com a un fill. Estaven pensant a donar-li un germanet.
S va despertar, una vesprada de diumenge. Va obrir els ulls, al llit, i va sentir la secor bucal i la punxada palpitant travessant-li el cap. Mentre els pensaments feien eslàlom en el terratrèmol del seu cervell, va mirar la tauleta de nit. Làmpada, cendrer, got d’aigua buit, una calça negra. Va reposar el cap sobre el coixí, amb el dolor ressonant-li a l’interior, i va deixar anar un sospir d’alleujament.
Extret de ‘Històries de l’illa sense costes’, Brosquil Edicions, València, 2008.
